ELS CONSELLERS DEL PP ESTAN DE RONDA

Els consellers d’Hisenda i d’Agricultura, acompanyats de secretaris autonòmics i de diversos directors generals (Tributs, Majors i Producció Agrària) han visitat Carcaixent esta semana.

Darrere de tal desplegament del Consell podia suposar-se que hi haurien anuncis de noves mesures i actuacions en Carcaixent. Al contrari. Han sigut dos visites electoralistes, que res de profit han aportat. Perquè amb una Generalitat enfonsada i un govern sense idees, és difícil aportar res nou ni positiu, ni en matèria de finances, ni en matèria de benestar social, ni per a l’agricultura, les tres àrees que representen els il·lustres visitants.

Per a què tant de desplegament, senyors del PP? El responsable d’Hisenda, Moragues, vingué a anunciar que ha reformat la Llei del Joc i que a partir d’ara jugar al bingo en els centres de majors ja és legal. I per fer-ho gràfic va jugar, davant les càmeres dels reporters, una partida de bingo amb representants dels majors de Carcaixent però també de Castelló, València i Alacant desplaçats per a l’esdeveniment. I ja està tot. Res d’anunciar, per exemple, que la Generalitat anava a millorar el sistema de finançament de les places publiques de la residència Aigües Vives, o que s’acceleraven els pagaments de la dependència, o que anava a liquidar el deute amb l’ajuntament de Carcaixent. D’això, res de res.

I el vicepresident del Consell i conseller d’Agricultura, Ciscar? El conseller d’Agricultura i el seus acompanyants tampoc no han aportat novetats. Cap ni una. Ha sigut una visita de precampanya (ara toca), a petició de l’alcaldessa. I això perquè de sobte ara el PP de Carcaixent està preocupat per la crisi de l’agricultura, i de sobte també pensa que hi ha joves que volen incorporar-se a l’activitat agrària, i de sobte, com no, creu el PP que l’agricultura ecològica pot ser una via de futur.

Si, ara de sobte! Perquè l’Estació Experimental Agrària de Carcaixent fa vint anys que és un referent en agricultura ecològica i no mai ha tingut cap interés per als responsables de la Conselleria. Declaren estar a favor però el conseller d’Agricultura no ha dut cap novetat en relació a l’Estació Experimental Agrària, ni cap novetat en relació a l’hort del Mirador on fa anys anaven a ubicar l’Institut Valencià d’Agricultura Ecològica, i que lluny de fer-se s’ha abandonat, fins el punt que l’hort actualment està declarat en ruïna. Diuen estar preocupats per l’agricultura, però tampoc el conseller ha mostrat una preocupació especial per l'enfonsament del preu de la taronja en esta campanya. Ni sembla preocupat per l’expansió desordenada i descontrolada del cultiu del caqui. Això si, ha anunciat que la Conselleria farà en Carcaixent un curset, per a tota la comarca, sobre gestió d’ajudes per a l’agricultura. Gran notícia, conseller!

Conclusió: totes estes visites per a què? Està clar que per a res. Electoralisme sense més. Intentar salvar els mobles de cara a les eleccions, i més malbaratament de recursos; perquè les visites de consellers sense contingut també li costen a la Generalitat diners, diners que no té i paguem entre totes i tots.

Des de la ràbia i la tristesa (davant la violència de gènere)

Carcaixent s'ha manifestat en protesta per la pallissa que un jove de 17 anys ha pegat a la seua parella de 15. La víctima evoluciona favorablement. Amb el temps les lesions físiques desapareixeran. Altres ferides, les psicològiques, de segur que l'acompanyaran durant molt de temps.

La reacció ha sigut d'indignació pels fets, i de solidaritat amb la jove Inés. Al carrer, a les xarxes socials, als mitjans de comunicació. Ha estat una nova agressió amb violència d'un home contra una dona, tots dos molt joves. I en esta ocasió ens ha colpit més perquè ha passat a casa nostra, a Carcaixent.

La violència de gènere es repeteix amb massa freqüència per tot arreu, i sovint amb conseqüències irreparables: la mort de la dona agredida. Però amb la mateixa freqüència, una part molt important de la societat ignora els fets o mira cap un altre costat. Són agressions que passen lluny de casa i que ràpidament s'obliden. Estic parlant del resultat final i més cruel de la violència de gènere, però les agressions físiques i moltes vegades amb resultat de mort, són resultat de tot un procés previ que encara ens costa més de vore, fins i tot moltes dones i joves no són conscients d’estar patint un assetjament i control desmesurat per part de les seues parelles que és l’inici de la violència, és també violència. I és ací quan hi ha que començar a demanar i oferir ajuda, quan les institucions educatives, polítiques i les famílies han d’intervindre.

Hui a Carcaixent hi ha una gran indignació i eixim a protestar. Però passaran els dies i quan menys ens n’adonem l'atac patit per esta dona (de 15 anys) s'esborrarà de la memòria … encara que en altres llocs es reproduiran els episodis de violència de gènere. Ara, a la vista dels fets i commoguts pel coneixement de la víctima o per la mera proximitat veïnal, ens mostrem molt afectats i el problema de la violència masclista s'ha situat al capdavant de les nostres preocupacions. Però amb els temps la tensió s'esvairà, i el compromís actual també.

És trist haver de veure com anualment a l'Estat espanyol al voltant de 60 dones perden la vida a mà de les seues parelles; moltes altres, com ara Inés, resulten ferides; i a saber quantes agressions queden en l'anonimat pel silenci de les dones agredides. Per això, i tenint en compte que la violència de gènere és un problema molt greu, la solució s'ha de plantejar des de tots els àmbits: social, polític, judicial, familiar ... començant per l'educació i prevenció i, per tant, amb la dotació de recursos, i acabant amb la implicació personal de no consentir rols de parella ancestrals.

No estaria de més un esforç per augmentar la implicació de tots i totes, dia si dia també, tant si l'agressió és al nostre poble com si esdevé a cinquanta, cent, o mil quilòmetres.

COMPROMÍS AMB LA TRANSPARÈNCIA I EL BON GOVERN

És una obvietat en els temps que corren reivindicar transparència i bones pràctiques de govern en les Administracions públiques. La societat ho demana dia sí dia també, i possibilitar-ho és una de les condicions necessàries per frenar el distanciament entre la ciutadania i el món de la política.

Moguts per la necessitat, i per aturar el descrèdit generat per la corrupció i les males pràctiques, les Corts Espanyoles aprovaren la Llei 19/2013, de transparència, accés a la informació pública i bon govern. És una llei amb mancances, per exemple perquè tot i plantejar grans objectius, amb massa freqüència parla en nom de les persones, sense facilitar-ne, però, la seua participació.

La falta d’ambició és evident, més no per això les diferents administracions han de desaprofitar l’ocasió que la llei ofereix. Tots hem d’exigir que es posen en marxa, per a que en els terminis previstos siga possible accedir a la informació a la que tot ciutadà té dret, millorar el grau de transparència del funcionament de les administracions i avançar en l’aplicació de les bones pràctiques de govern.

Com sempre, hi ha qui veu el got mig ple, d’altres que el veuen mig buit. I, fins i tot, qui el veu completament buit, se n’oblida que la llei o els reglaments que possibiliten la seua aplicació no són una finalitat sinó un instrument per servir a la ciutadania, per facilitar l’accés a la informació, millorar la transparència i fer possible el bon govern. Són aquells que, sabedors de la seua incapacitat per arribar a acords mínims en benefici de la ciutadania, prefereixen quedar-se en la crítica fàcil sense entrar a considerar més arguments que l’autoria de la proposta.

Per a aquells que governen, o que, com Compromís, tenim aspiracions de governar en benefici de tots, és una tasca no tan fàcil, entre d’altres perquè cal fixar molt clarament els límits entre el que és el control legítim i el control que frega la irracionalitat i que no té cap altre objectiu que dissimular la incapacitat per dur endavant alguna part del seu programa electoral. I d’açò últim alguna cosa en sabem a l’Ajuntament de Carcaixent. A la vista de recents comportaments d’aquells que, amb l’excusa de la transparència, demanen i exigeixen còpies i còpies d’expedients sense una clara finalitat (és a dir, sense la justificació que la Llei de Transparència preveu per accedir a la informació), i que, en no aconseguir-ho immediatament, critiquen els qui tenen la responsabilitat de custodiar la documentació i/o els qui intentem aportar un poc de racionalitat.

En este sentit, estaria bé que reflexionaren, per exemple, sobre el "abans i el després" del Reglament Orgànic i de Funcionament de l'ajuntament de Carcaixent, que per molt que se'l vulga criticar, és manifestament més participatiu i transparent que l'anterior, fins el punt d'atorgar, per voluntat dels grups que l'hem aprovat, drets que en principi no correspondrien per exemple als trànsfugues o als que improvisen sobre la marxa intervencions, preguntes o precs, legítims però certament destarifades.

El trenet de Carcaixent

Fa uns cinc anys posàrem en marxa l'associació "Carcaixent m'Agrada", des de la que hem organitzat eixides, actuacions teatrals, presentacions de llibres, passetjades urbanes... Enguany hem decidit dedicar les activitats del 2014 a la commemoració del 150 aniversari de la posada en marxa del tren Carcaixent Gandia. Es van complir ahir justament, 8 de febrer,  i ho celebràrem amb un acte amb José Manuel Fernández i Fernando Rodríguez, coautors junt a Josep Vicent Bataller, del llibre "Una aproximació al ferrocarril de via estreta Carcaixent-Dénia". Ens contàren el per què d'aquella línia de tren, fets, anècdotes i curiositats, amb dades històriques, fotografíes i testimonis de treballadors del trenet, familiars o usuaris de l'última època.

Crec que ha sigut una magnífica idea, com magnífica ha sigut l'acollida, i la diversitat del públic assistent mostra l'interés generat: la Barraca, la Vall, Xeraco, Gandia, València ... i Carcaixent. 

Com a membre de "Carcaixent m'Agrada" puc semblar parcial: qué vaig a dir jo si en sóc part , podeu pensar. Si, però vos assegure que no tinc dubtes sobre la importància de commemorar els esdeveniments que han sigut importants per als llocs i les persones. Els bons per celebrar-los, i els dolents perquè no tornen a passar o per superar-los. 

La línia Carcaixent-Gandia i posteriorment a Dénia va ser fonamental per al desenvolupament de Carcaixent; i la seua desaparició un senyal de la situació de decliu en que es troba este poble. Esperem que esta commemoració, amb els records i les reflexions, en permeten si més no créixer a nivell social i veure com de necessari és compartir projectes i ilu·lusions. Tenim un any de celebracions per davant. El trenet no està, però les ganes de recordar-lo no ens falten. Participem en esta festa i homenatgem aquelles persones i aquells anys de prosperitat.

Serà per diners?

Reprenc el blog, i casualment ho faig amb el tema amb que ho vaig deixar fa uns mesos. Per què aquest tema?  Molt senzill. En octubre vam conéixer que el judici contra l’interventor municipal ens va costar als carcaixentins 5.808 euros. I ara hem sabut que un altre judici contra l’alcaldessa Lola Botella per un presumpte cas de malversació de cabals públics també ha estat arxivat pel jutjat d’Alzira. Els dos contenciosos en els quals diversos jutges no han observat indicis de delicte els ha impulsat el partit Units per València, i encara n’hi ha un tercer de camí. Serà per diners? Si els paga el poble és veu que no. 

M'aconsellen que no m'estaque en baralles d'altres, però en aquesta ocasió no faré cas. Per qué?  Perquè considere lamentable que l’alcaldessa de la ciutat i una regidora de l’oposició tracten de resoldre els seus problemes personals a base de demandes judicials de temes que sistemàticament els jutges arxiven, però que tenen un cost molt elevat per a la població. L’únic que s’aconsegueix amb aquestes acusacions és fer soroll i protagonitzar titulars, però si no tenen cap fonament, com s’ha demostrat fins el moment, es desprestigien la política i les institucions i no produeix cap benefici per a la ciutat, que ja té problemes suficients pel mal govern dels últims anys.

Durant l’actual legislatura, en la que la població està patint les conseqüències brutals de les retallades que impulsa el PP amb l’excusa de la crisi econòmica, l’Ajuntament de Carcaixent ha arribat a acumular un deute superior als 19 milions d’euros, més e 2700 aturats i cada dia creixen les necessitats d’atenció social de persones desesperades que s’han quedat sense recursos. Amb el que ens ha costat el primer judici l’Ajuntament podria haver concedit 20 ajudes socials per a famílies i ajudar a passar casa, 50 beques mensuals de menjador o unes altres tantes per a llibres. Aquesta terrible situació que es viu al nostre poble hauria de ser la prioritat absoluta de tots els regidors del consistori, estiguen en el govern o en l’oposició. Les diferències poítiques es poden entendre, però les personals no, al menys en l'Ajuntament, i ja és hora que les deixen a un costat, perquè al final és el poble qui paga els plats bruts. Hem de controlar cada euro públic que es gasta, i aquests judicis ens costen molts diners per a res.

NO TÉ MÉS RAÓ QUI MÉS CRIDA

Ni està més encertat en la seua crítica aquell que més denúncies presenta en un jutjat. Però cadascú és lliure de fer allò que considere oportú en l’exercici de les seues funcions, faltaria més.

Perquè és legítim no compartir decisions o arguments, i posicionar-se en contra de qui els planteja. I tambè ho és anar més enllà, i fer ús de les diferents opcions que preveu la legislació, per recòrrer acords, o per denunciar conductes que no s’ajusten a la legalitat. I supose que els entesos en matèria judicial diran que si, que efectivament ho és, però actuant amb ponderació i en proporció a la gravetat dels fets.

Podem entendre que en ocasions, per cridar l’atenció i treure la gent de la somnolència, s’utilitzen altres recursos. Però fer-se veure tirant ma constantment de l’amenaça judicial, de la querella, i perseverar en els recursos judicials malgrat la negativa de la fiscalia o del jutge ... no ho veiem tan clar.

És per això que ja fa dies que molts esperem una explicació sobre per què davant un decret d’alcaldia que rebaixava la quantia d’una taxa, primer es va presentar una denúncia per prevaricació contra un funcionari municipal (que s’havia limitat a informar) i no contra qui va prendre la decisió, i per qué es va escollir la via penal en lloc de la via contenciosadministrativa. I esta explicació ara és més necessària que mai, quan ja sabem que el fiscal no va veure indici de delicte, la jutge d’instrucció va desestimar la demanda, la jutge va denegar a la denunciant la pràctica de més proves i malgrat tot això, una regidora persisteix en anar contra un funcionari que des que ha arribat a l’ajuntament de Carcaixent s’ha caracteritzar, en la meua opinió, per sanejar les finances municipals i posar un poc de sentit comú a la gestió pressupostària.

Sens dubte en són molts els qui veuen amb simpatia l’oposició basada en l’escàndol, en la denúncia al jutjat, o en omplir de crits el saló de plens municipal; segurament estes persones ni de lluny valoren el dany sobre que provoquen a les persones, a l’ajuntament com a institució, i al poble en general, en fer-lo el centre d’atenció d’uns conflictes artificals i interessats.

Però nosaltres, tot el que està passant no ho compartim. Anar contra els funcionaris quin sentit té? Per què tanta insistència? Matar mosques a canonades amb quin objectiu?

Nosaltres considerem que els regidors en general, tant els qui estem en l’oposició com els que formen part de l’equip de govern, hauriem de ser molt respectuosos amb els tècnics municipals, i no caure en la temptació de voler saber més que ells, per molta formació tècnica que puguem compartir, però especialment si la dedicació del tècnic no és la nostra especialitat. Torne a dir, no compartim les actuacions que simulen apuntar als polítics però en realitat disparen contra els tècnics.

Però com ja hem dit a l’inci, cadascú té plema legitimitat per actuar com crega en l’exercici de les seues “responsabilitats”.

Falsa ingenuïtat, una estratègia per evitar responsabilitats

Llegida la premsa i oides en el plenari les explicacions de l’alcaldessa sobre el que ha passat amb la Universitat Catòlica a Carcaixent, tinc clar que la Sra Botella, més que admetre responsabilitats, el que pretén es esquivar-les i passar pàgina, amb l’esperança que tot s’oblide el més prompte possible.

Ha tingut molt de temps per donar explicacions, però no ho ha fet fins ara. Per què? Per convenciment o per qué anava a tractar-se en el plenari la resolució del conveni, i ha tractat de protegir-se de les crítiques innegables que anaven a caure-li?

És difícil creure en la voluntat de donar informació, quan mai ha volgut explicar res sobre allò que anava fent-se, especialment en relació a l’aulari inacabat i a la fugida posterior de la Catòlica. Durant molts mesos ella i els seus regidors van negar que l’aulari estava fet expressament per a la Catòlica. Recorda la Sra Botella que va impedir la presència del BLOC en la reunió convocada per definir les obres que anaven a pagar-se amb el Plan Confianza, entre les quals a majoritària era l’aulari?

I ara de sobte, com si res haguera passat, amb una actitud moixa es ho conta tot, (tot?) com si el que ha passat fora fàcilment comprensible, i normal en l’àmbit de la gestió municipal. És normal amagar durant mesos la finalitat d’un aulari que ocupa un solar municipal i en el que s’han gastat 1’2 milions d’euros? Es normal negar-ho fins el moment en que la Catòlica deixa clar que se’n va i tot queda al descobert? És normal comprometre’s en la construcció de l’aulari sense cap tipus de document ni garantia, basant-se únicament en un acord verbal? És normal que semble normal que les coses resulten un fracàs es tanquen amb una simple declaració de l’estil “ho sent, m’he equivocat, no tornarà a passar”?

El PP si vol pot dir que ha pecat d’ingenuïtat. Però això no significa que els ciutadans s’ho hagem de creure. Perquè és falsa ingenuïtat, una estratègia per evitar responsabilitats.

Els polítics, quan gestionen poden no encertar. I estos fracassos poden ser assumibles, sempre que en les decisions anteriors s’hagen adoptat les degudes precaucions, i malgrat això, al final els resultats no acompanyen.

Però els fracassos derivats de decisions irresponsables, faltes del mínim rigor, sense cap garantia, fent cas omís dels advertiments sobre els perills potencials, de cap manera poden quedar impunes, perque no són producte de la casualitat. Són conseqüència de la irresponsabilitat. 

I esta irresponsabilitat, en el cas de la Universitat Catòlica i la Sra Botella mai hauria de quedar impune.